I am sorry for my international friends. I will not translate this post into english, it is too much time-consuming for me. Please use the translation button on this blog for translating from Catalan to your preferred language. I know that the translation will be far from perfect, but I hope you'll be able to get the main ideas. If you want me to explain something better, please do not hesitate to ask for it at the comments section.
Ahir vaig fer córrer al meu germà, en arribar a l'aeroport de Palma m'en vaig adonar que havia deixat la cartera a casa! Haguérem de tornar enrerre a cercar-la. Finalment vaig poder agafar l'avió sense problema, ja ho sabeu.
El meu primer objectiu a Barcelona era arribar a casa d'en Javier Parrilla, responsable del grup de Kyudo de Barcelona i amic des dels meus inicis en aquest art marcial. En Javier viu a el que ell anomena "una urbanizacion un poco pija" de Vallvidrera, a la Serra de Collserola, no molt enfora del parc del Tibidabo.
El repte era arribar-hi carregat com una mula com podeu veure a las fotos (també semblava una mena de friki dels "teletubies" amb la meva placa solar al pit).
Aeroport - Plaça de Catalunya: OkPlaça de Catalunya - Peu de Tibidabo: Problemes!
Havia d'haver agafat el tren de rodalies en direcció a Sabadell o Tarrassa, pero un jove molt amable, capullo!, va insistir molt en què havia de prendre la línia L7 :-( En arribar sabia que havia d'agafar el funicular que puja a Vallvidrera, però el que em vaig trobar va ser el tramvia blau que puja al Tibidabo. Com que el motxillot em tallava les ganes de córrer molt i també la circulació sanguínia, vaig decidir pujar convençut encara de què estava en el bon camí. En Javier i jo ens cridàrem diverses vegades per telèfon però la similitud de les rutes no feia sospitar que des de la Plaça de Catalunya m'havia perdut una mica.
Finalment tot es va arreglar, després d'un poc de dificultat meva per explicar on era, en Javier em va recollir al pàrquing del Tibidabo i varem anar a casa seva on ens esperava na Pili que ja enllestia el dinar. Jo entre l'esforç de traginar més de 40 Kg, la calor i haver berenat a les 7am, em moria de gana. Coses que passen als viatges, segur que n'hi haurà més, espero que tan greus com aquesta.
Certament, la casa on viuen en Javier, na Pili i la seva filla Sara és molt guapaallà hi fa i una fresqueta com de 4 graus menys que dins el centre de Barcelona.
La sobretaula amb els meus amfitrions va ser fabulosa. Com sol passar parlàrem del món i de la bolla, des de religió a Free Software. Tema aquest darrer que va interessar moltíssim a en Javier i que na Pili ja coneixia però com ja he vist en moltes ocasions, gràcies a les explicacions poc carinyoses i comprensives d'altres linuxers, havia arribat a desenvolupar unes petitez resitències i s'havia quedat en uns tòpics que vaig intenar rompre d'una manera amable. Avui acompanyo a en Javier a comprar-se una tableta Android, no us dic més X-D (aah crec que hauré de fundar l'escola del Free Software Aikido, mwha ja ja ja! )
Després d'una mica de siesta, varem fer un poc de clazse de japonès amb en Javier. N'és un estudiant avançat. Molt be, molt be, molt be! així repasso els meus pocs coneixements per quan vagi a Japó.
Llavors... una altra d'aquestes sorpreses fabuloses que et regala la vida... sembla que la sincronicitat continua al meu costat i que juga fort! Resulta que una veïna dels meus amics, que té un xalet fabulós que veig des de la terrassa d'on som ara, se'n va de vacances i necessita algú que s'ocupi dels seus cans i de les plantes i m'ofereixen la possibilitat de quedar-m'hi a partir de dia 17que no tenia encara on anar, fins a un temps llarg i encara indefinit. F-L-I-P-A-N-T ! Un xalet fantàstic a Vallvidrera per jo solet. Encara no m'ho crec. Avui vaig a visitar al la propietària, na Lola, perquè em conegui i poguem quedar d'acord en els detalls. Prometo fotos.
Després d'estudiar japonès en Javier i jo varem devallar a Barcelona, férem una passetjada fabulosa pel casc antic i ferem un bocata espectacular al bar París.
En aquesta foto podeu veure que en Javier està cridant al 112 peruquè ens varem trobar un ancià que sembava necessitar ajuda. Com passa en aquestes circumstàncies, la gent passava al seu costat mirant-lo com si fos gairebé una curiositat turística. En uns instants varen venir dos membres de la guàrdia urbana i s'en ferem càrrec. Dos Kyudojin practiquen el respecte i el Rei sobretot fora del dojo.
Comença un nou dia, veurem les sorpreses que ens depara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Vols dir-me alguna cosa? M'encanta llegir comentaris i escoltar opinions