Puntarena de camí a Nicaragua

Anit passada,  na Susan,  n'Stefan,  en Kayo,  en Walter i jo varem fer una petita cel·lebració d'acomiadament.  Era el meu darrer vespre a San Pedro.  Tenc unes fotos xulíssimes el vespre a la vora de la piscina,  però són a les targes de memòria de la càmera i no puc recuperar-les fins aconseguir un PC i una WiFi.  Tots aquests posts els faig amb el meu droide de combat i és difícil fer moltes filigranes.

Com que n'Stefan i na Susan tenien assumptes per la zona d'Arenal i passaven per Puntarena on jo volia fer escala,  varem decidir fer camí junts en comptes d'agafar un bus.

El trajecte ha sigut llarg,  des de les 10:30 fins a les 16h, però la nostra conversa animada l'ha fet curt.

Vos comunico una nova decisió solemne que he anat madurant aquests dies.  Gràcies a la meva estada a San Pedro i avui gràcies a les explicacions finals de n'Stefan i na Susan, per conciència, per salut,  per augmentar la meva energia, per la meva autosuficiència, per responsabilitat amb la resta del món, per tornar als origens,  per aclarir la meva ment i fins i tot per estalviar pasta,  he decidit passar-me al raw-food / veganisme.  ¿Veritat que m'ajudareu?  Crec que m'ha arribat l'hora de fer aquesta experiència,  ja vos aniré contant per si algú de vosaltres s'anima en vista de,  espero,  els meus bons resultats.  Avui és el meu primer dia vegà. En ruta no és fàcil menjar només cru.  Sembla que el meu cos haurà de menester uns dos mesos de desintoxicació abans de començar a notar canvis significatius.  Aniré infornant.  Algú coneix cualque bon recurs per anar aprenent sobre raw-food?

A Puntarena s'han acabat les exquisiteses, he aturat a un hotelutxo de mala mort de la carretera. L'he preferit a unes cabines que quan he demanat per passar-hi la nit m'han preguntat: "¿Por cuantas horas desea alquilar señor?" jo que som de rojera fàcil,  he preferit fer una escapada dissimulada.

Encara que l'habitació és molt austera,  els voltants,  la piscina i el moll són preciosos.  Un lloc perfecte per continuar el meu entrenament Jedi.

Topolandia y despedida de San Pedro

Como planeamos,  ayer martes me encontré de nuevo con mi amiga "tica" (costarricense)  Silva y con su mami para visitar Topolandia.

Topolandia es una mansión bajo tierra excavada por el tesón y las manos de un hombre extraordinario secundado por una mujer no menos fuera de lo común.

El propietario de esta casa había vivido en muchas casas-cueva a lo largo de su periplo por numerosos países de latinoamérica y su sueño era tener su propia casa bajo tierra.

Lo que le animó a empezar su proyecto fue,  como suele ocurrir una crisis. A su regreso a Costa Rica  le resultaba imposible encontrar un trabajo,  le decían que era demasiado mayor y se le planteaban toda clase de pegas.  Eso le sumió en un profundo desánimo,  hasta que se animó a comprar una bonita propiedad a la entrada de San Pedro.

Al principio sólo iba allí a limpiar la vegetación, y le decía a su mujer "Algún día aquíme construiré mi propia caverna"...  El ánimo no le faltó a su compañera ya que le dijo "Pues tal vez es eso que quiere Diós que hagas".

Así con la sola ayuda de sus manos, unos baldes,  una carreta, un machete, una pala y la fuerza wue da reslizar un sueño,  ha ido excavando una vivienda de más de 400m de recorrido interior, con diferentes niveles,  una sala de meditación,  tres dormitorios, diversas salas de estar una silla anatómica que alivia sus problemas de flebitis... etc.

Antes de ir pensaba que sería interesante de ver,  lo que no sabía es que iba a compartir una historia personal tan emocionante.

Volvió a ser una mañana encantadora de risas y diversión.  Compartí con los propietarios y mis amigas muchas historias de Mallorca como las cuevas del Drach e incluso les expliqué quién es Espinete para que la dueña incorporase ese personaje infantil español a la decoración interior que ella diseña con su talento natural para el dibujo.

Empezó como una crisis,  continuó como un sueño,  luego proyecto,  vivienda y ahora fuente de ingresos...  Su proyecto de excavación continúa adelante hasta que un día llegue el momento de ser enterrado en el lugar de sus sueños.

Para finalizar me gustaría compartir un regalo muy personal, uno de esos que no pueden comprarse con nada,  y que valen más que todo el oro del mundo.  Espero que Silvia no le importe que escriba las dos últimas frases que intercambiamos.

Toni: Recuerda que tienes un amigo en Mallorca dispuesto no sólo a llevarte a conocer sitios bonitos sino también a escucharte y a darte todo afecto y simpatía.  Gracias una vez mas por ser tan bonita especialmente por dentro.

Silvia:  Te agradezco mucho tu ofrecimiento, créame que vas estar presente siempre en mi vida, estampado como un tatuaje en la piel. Te tome gran cariño, cuídate y que Dios te proteja en el resto de tu viaje. Buenas noches

Balenes a la vista / Whale watching

Vos conto el que vaig fer ahir, però m'he de remuntar una mica enrere.

Quan vaig anar en bus des de San José a Pérez Zeledón (220Km, 3h) vaig demanar seient de finestra per fer fotos i la causalitat va voler que s'assegués al meu costat una advocada d'uns 30 i pico anys.

Em vaig presentar, eren massa hores per estar tan aprop sense dir res i a més així m'empapava del rollo de la gent, que m'encanta.

Tot el camí contant, preguntant, molt bé una tia molt agradable, molt bona conversadora i molt sensible: Silvia.

Em va contar que és mamà de 4 petacos (el major de 12!, aquí tot va  molt aviat, Tropical, ja sabeu) i res, ens agafarem simpatia i una comfiança que va fer que jo li digués, " Siendo de por aquí, no te paetecería que quedásemos un día y así me muestras algo más de tu país y de la localidad?" (Direu quin morro, i jo tb em sorprenc a mi mateix, però ¿Perquè no? a més la proposta era ben lògica i
interessant).

Intercanviam dades de contacte i així va ser com passats els dies ahir quedam. "Playa o montaña?" Em va dir. "Playa" vaig dir jo, idò "playa".

I més tard em va fer la proposta d'anar a uns platges dels pacífic, al sud, on una cosina seva te un negoci de passetjar turistes a veure balenes.

¡Vamonooos!

Em recollí amb el seu Nissan Patrol de la punyeta de gran, compram uns queviures, i a veure les cosines.

Compram els tiquets, feim una volta per la fira, ambient molt  platjer, visitam la platja de la reserva d'Uvita , flipant: manglars, palmeres, increíble. Mirau les fotos. Dinam un "casado" d'arròs mongetes i pollastre a la fira i a la platja a agafar la
llanxa.

Una passada les balenes! No ens podiem atracar a menys de 100m, hi  havia una mare que ensenyava a la cria a saltar, per entrenar-la per la migració. Verem els morros, els lloms, la cua, aletes....

Feia un sol de justícia. Però en arribar l'horabaixa aquí es desfermen unes tormentes tropicals amb aigua de bimbolla i el dia següent no ha passat res.

Començà a ploure mentre visitavem un illot per veure ocells, llavors  unes platges com la de Las Catedrales a Astúries, una passada. Al principi la penya no es volia banyar, xo entre la superr llanxa que anava a tope i esquitxava i la pluja, els 7 ò 8 (Capità Rambito) que anavem, tots consentirem banyar-nos i tothom es divertí un munt.

Menys una pobra senyora que en aturar la barca per veure les balenes va començar a vomitar i no va aturar fins a tornar, pobra.

En arribar, tots remulls, na Sílvia que era una d'aquestes que al principi no es volia banyar, pero ara ja passava de tot i ens quedarem un rato a nedar. Quin luxe solitari, no vos podeu imaginar ni veient les fotos el paradís que és allò. L'aigua tèbia, la pluja torrencial a sobre, unes onotes com per fer surf... increíble, una experiència com de l'altre món. Màgica!

Sortim ens mudam la roba, i passarem a visitar la mare de la meva nova amiga, que inicialment ens havia d'acompanyar, però no va poder deixar el bar que regenta.

Na Silvia em va dir: "No puedo dejar de ir a verla estando tan cerca" Som-hi dons.

Quin bar amics!  Absolutament autèntic. Un gran sostre d'uralita a dues aigües, amb els costats de reixa de ferro, ple de camionots estil americà a fora, i camioners a dins,
Karaoke amb rancheras, jajajajaja m'encantà. Al final costava parlar dels Yiiiiiiiiija que feia la clientela. Però totom molt amable no vam encetar cap camorra de bar.

Un día tan collonut va fer que reorganitzés els meus plans. La mare de na Silvia tenia moltes ganes de visitar unes coves artificials que un il·luminat va excavar a 1 Km d'on estic, na Silvia tenia ganes de tornar quedar (era la primera vegada que anava a veure les balenes al seu propi pais, el que passa quan dus un turista a fer voltes, que fas coses que no faries normalment) i jo m'ho havia passat rebé.  De manera que vaig canviar els meus plans per veure'ns demà dimarts i anar a Topolandia i tornar fer un dia plegats. Es tracta de fer treies i celebrar el que fas, no pensar "què hauria vist o passat si..."

Llavors d'aquí ja li pego cap al nord oest a veure el volcà Arenal i parteixo a Nicaragua.

Potser vos demanareu més,  però no hi ha res més. No estic jo per òsties, però una amistat ben maca mai s'ha de despreciar. Així és que bona nit!

Segur que vos heu divertit amb la història, però segur que la meitat que jo. Jajajaja

Un dia genial.

Una abraçada a totes i a tots.