Translate

dijous, 11 d’octubre de 2012

Flashback (20 i 21 Set): Parc de Monteverde, darrers moments a Costa Rica


Amb tots vosaltres el primer retrospector dels que tenc pendents. Vos comento en general.

Despres de Puntarenas, vaig agafar un bus fins a la reserva de Monteverde, un autentic paradis tropical. On hi vaig passar un vespre i vaig fer dues excursions per la selva. Una diurna i una altra nocturna. No sabria dir quina de les dues em va agradar mes.
 Problemes amb el radiador del bus.




De Puntarenas a Monteverde la carretera es infernal.

A continuacio un parell de fotos de la meva excursio diurna a la selva humida de Monteverde. La camera es disparava sola de tanta bellesa.


A Costa Rica totes les cases solen tenir un abeurador amb aigua ensucrada per als colibris. Unes aus amb tanta marxa que han de menester molt de sucre per estar tan actives. A la foto seguent en vaig enganxar un la mar de be.


Aquesta bola de pel que veieu a continuacio es un os pereros (un perezoso) de 2 dits.


Aqui la nostra guia provocava unes petites vibracions al terra enfront d'aquest cau...


... per fer sortir a la senyora tarantula de genolls taronja. Mare meva una aranya tan gran com la meva ma i amb uns ullals de mes d'un cm!

Downtown de Toronto

(Al teclat on escric no se on hi ha els accents i altres signes com la c trencada, perdonau, pero passo de cercar una solucio)

Si, si, ja se que als qui us agrada aquest bloc vos he tingut molt desatesos, perdonau. Tota la meva estada a Centre America vaig tenir molts de problemes de connectivitat, sovint suposa una feinada que no vull que passi per davant de la tasca de viure, escriure amb el mobil es una putada gran, pujar les fotos moltes vegades molestava la connexio dels meus amics, per paga a mes se m'ha barrinat la camera de fer fotos i ara depenc nomes del meu telefon mobil... en fi no us desencanteu del bloc, no l'he abandonat.

A mes ara tenc una gran ajuda. La meva amiga Elena Rivas es va oferir a donar-me una maneta, revisa les fotos, fa la seva tria i composa els esborranys dels posts. Una feinada que ara comencam a fer rodar.

Per favor no us perdeu el projecte personal de n'Elena, tota una Community Manager de cap a peus i una persona valuosa com poques. Heu de coneixer Siete Musculos: si teniu Facebook visitau: https://www.facebook.com/Sietemusculos si sou mes usuaris de Twitter: https://twitter.com/sietemusculos.

El que fare aquests dies es anar postejant fotos del dia a dia i intercalant posts de Centre America que ja tenc mig preparats, de manera que anire fent flashbacks.

Aquest dies m'ha sigut mes facil anar contant coses i compartint fotos a Facebook: https://www.facebook.com/serna.toni per si hi voleu fer qualque ullada, pero ja sabeu que Facebook es una eina que com que no respecta la privacitat dels usuaris i que no em fa mes gracia que per la seva dimensio social, per aixo el que considero la meva feina guapa es QuinaVoltera, per molt que el meu mur de Facebook ara estigui molt mes animat ;-P

Com ja deveu saber els Facebookers, ara som a Toronto. I aquests dies em dedico a patejar-lo una mica. El seu downtown (centre de negocis) amb els seus grata-cels i la seva magnifica CN Tower es tot un espectacle.


A la CN Tower, encara que et claven, s'hi ha de pujar si no teniu vertigen. Jo vaig decidir fer-ho de vespre, pero la millor idea es pujar-hi abans de la posta del sol i us hi estau per veure-la des d'alla dalts i per llavors contemplar l'espectacle de la ciutat de nit.

Acollona veure gratacels enormes com si fossin xaboles alla avall. Si es que es una torre enorme. La mes alta del mon de moment. Brutal.


Vos passo algunes fotos mes, a veure si us agraden. Gracies per seguir el bloc i el meu viatge exterior i interior.

La foto seguent es d'un altre dia, pero com que es la primera vegada que parlo de Canada i de Toronto vos volia presentar a la meva amiga i amfitriona Mie Takahashi. Aquesta foto la defineix molt be. Marcial i sensei quan toca (no per res es la vicepresidenta de la federacio de Kyudo de Canada i Renshi 5e Dan), pero catxonda i simpatica quan toca fer el gamba.

Gracies per oferir-me casa teva i per ser tan generosa Mie San !


Chinatown


No foteu que el downtown de vespre no vos recorda Blade Runner



Ja es preparen per Halloween


dijous, 20 de setembre de 2012

Puntarena de camí a Nicaragua

Anit passada,  na Susan,  n'Stefan,  en Kayo,  en Walter i jo varem fer una petita cel·lebració d'acomiadament.  Era el meu darrer vespre a San Pedro.  Tenc unes fotos xulíssimes el vespre a la vora de la piscina,  però són a les targes de memòria de la càmera i no puc recuperar-les fins aconseguir un PC i una WiFi.  Tots aquests posts els faig amb el meu droide de combat i és difícil fer moltes filigranes.

Com que n'Stefan i na Susan tenien assumptes per la zona d'Arenal i passaven per Puntarena on jo volia fer escala,  varem decidir fer camí junts en comptes d'agafar un bus.

El trajecte ha sigut llarg,  des de les 10:30 fins a les 16h, però la nostra conversa animada l'ha fet curt.

Vos comunico una nova decisió solemne que he anat madurant aquests dies.  Gràcies a la meva estada a San Pedro i avui gràcies a les explicacions finals de n'Stefan i na Susan, per conciència, per salut,  per augmentar la meva energia, per la meva autosuficiència, per responsabilitat amb la resta del món, per tornar als origens,  per aclarir la meva ment i fins i tot per estalviar pasta,  he decidit passar-me al raw-food / veganisme.  ¿Veritat que m'ajudareu?  Crec que m'ha arribat l'hora de fer aquesta experiència,  ja vos aniré contant per si algú de vosaltres s'anima en vista de,  espero,  els meus bons resultats.  Avui és el meu primer dia vegà. En ruta no és fàcil menjar només cru.  Sembla que el meu cos haurà de menester uns dos mesos de desintoxicació abans de començar a notar canvis significatius.  Aniré infornant.  Algú coneix cualque bon recurs per anar aprenent sobre raw-food?

A Puntarena s'han acabat les exquisiteses, he aturat a un hotelutxo de mala mort de la carretera. L'he preferit a unes cabines que quan he demanat per passar-hi la nit m'han preguntat: "¿Por cuantas horas desea alquilar señor?" jo que som de rojera fàcil,  he preferit fer una escapada dissimulada.

Encara que l'habitació és molt austera,  els voltants,  la piscina i el moll són preciosos.  Un lloc perfecte per continuar el meu entrenament Jedi.






dimecres, 19 de setembre de 2012

Topolandia y despedida de San Pedro

Como planeamos,  ayer martes me encontré de nuevo con mi amiga "tica" (costarricense)  Silva y con su mami para visitar Topolandia.

Topolandia es una mansión bajo tierra excavada por el tesón y las manos de un hombre extraordinario secundado por una mujer no menos fuera de lo común.

El propietario de esta casa había vivido en muchas casas-cueva a lo largo de su periplo por numerosos países de latinoamérica y su sueño era tener su propia casa bajo tierra.

Lo que le animó a empezar su proyecto fue,  como suele ocurrir una crisis. A su regreso a Costa Rica  le resultaba imposible encontrar un trabajo,  le decían que era demasiado mayor y se le planteaban toda clase de pegas.  Eso le sumió en un profundo desánimo,  hasta que se animó a comprar una bonita propiedad a la entrada de San Pedro.

Al principio sólo iba allí a limpiar la vegetación, y le decía a su mujer "Algún día aquíme construiré mi propia caverna"...  El ánimo no le faltó a su compañera ya que le dijo "Pues tal vez es eso que quiere Diós que hagas".

Así con la sola ayuda de sus manos, unos baldes,  una carreta, un machete, una pala y la fuerza wue da reslizar un sueño,  ha ido excavando una vivienda de más de 400m de recorrido interior, con diferentes niveles,  una sala de meditación,  tres dormitorios, diversas salas de estar una silla anatómica que alivia sus problemas de flebitis... etc.

Antes de ir pensaba que sería interesante de ver,  lo que no sabía es que iba a compartir una historia personal tan emocionante.

Volvió a ser una mañana encantadora de risas y diversión.  Compartí con los propietarios y mis amigas muchas historias de Mallorca como las cuevas del Drach e incluso les expliqué quién es Espinete para que la dueña incorporase ese personaje infantil español a la decoración interior que ella diseña con su talento natural para el dibujo.

Empezó como una crisis,  continuó como un sueño,  luego proyecto,  vivienda y ahora fuente de ingresos...  Su proyecto de excavación continúa adelante hasta que un día llegue el momento de ser enterrado en el lugar de sus sueños.

Para finalizar me gustaría compartir un regalo muy personal, uno de esos que no pueden comprarse con nada,  y que valen más que todo el oro del mundo.  Espero que Silvia no le importe que escriba las dos últimas frases que intercambiamos.

Toni: Recuerda que tienes un amigo en Mallorca dispuesto no sólo a llevarte a conocer sitios bonitos sino también a escucharte y a darte todo afecto y simpatía.  Gracias una vez mas por ser tan bonita especialmente por dentro.

Silvia:  Te agradezco mucho tu ofrecimiento, créame que vas estar presente siempre en mi vida, estampado como un tatuaje en la piel. Te tome gran cariño, cuídate y que Dios te proteja en el resto de tu viaje. Buenas noches